27 de des. 2009

26-12-2009

Mirades desplaçades

Esperant somriures tràgics,

Escapar d’una tragicomèdia,

No ésser més que personatges.



Ara trobo el plaer,

La nostàlgia d’estimar,

De deixar-se estimar.



Els grans d’arena

S’escolen entre els dits

Fins i tendres,

Lleugers i efímers.



He recordat aquell so,

L’antiga melodia,

La banda sonora

D’aquella oblidada vida.



Un saxo s’esgarra,

deixa anar les notes,

el miolar agònic

d’un gat que a la teulada

es mira la lluent lluna.

29 de nov. 2009

Cos Mortal

Potser ara surts d'aquí, i t'apropres pel darrere, per fer-me cosquerelles...
Encara em costa creure-ho,
Ell, elles, ella...
Promessa Complida.

18 de nov. 2009

UNA ROSA PER TOTHOM

És fogosa i misteriosa,
danyina i dolça.
Olora com una deessa,
dansa i n’és experta.
En sap de passions,
també de dolors,
coneix el sol
i ho sap la lluna.
La trobo aquí,
i potser allà,
apareix en tot moment
em recorda tant...
Ella es per tu,
per mi,
per tothom,
és un colom blanc
que ens il·lustra sentiments.
Ella es per ell,
per tu,
per tothom,
diu molt i poc
del que amagues al cor.
És màgica i sensual,
forta i dèbil,
delicada, fràgil...
És com tu,
és com jo,
com tothom.
És per tu,
per mi...
Una rosa per tothom.

3 de nov. 2009

El Clarinetista

Raó de ser,
I de no ser,
Cal ésser un mot més?
Amablement recordo
Raons per ser,
De no ser res,
O de, tan sols, ésser una vida més.

Viure amb la nostàlgia
I amagats en els records,
D’existència com a crida
A l’aire d’un sol cop,
La terra on ens estem.

Mirant per tot arreu
Anhelant la llunyana trobada
Refent amb els somriures
Imatges del passat
Només els cal imaginar...





-----
En homenatge al meu professor de clarinet, que passat el temps sempre apareix per sorpresa en qualsevol racó de la vida...^^

6 de jul. 2009

Acróstic

No coneixes ningú
Estaràs evitant-ho tot.
Un miratge com a vida
Sols un somni més.

24 d’abr. 2009

A Vicent Andrés Estellés



He intentat inspirar-me en els teus versos,
Per escriure’n d’altres propis, més íntims.
Llegeixo una paraula rere altra,
Intentant que aquestes es gravin a dins,
Deixant una llarga i eterna empremta,
Fruit dels teus records,
De vivències passades,
De cicatrius mal curades.
Intento escriure noves paraules,
Buscant una ploma antiga
Amb la punta sucada en tinta.
Intento cercar les raons,
Que m’apropen amb constància als antics records,
El teu nom escrit a una paret escolar
Junt al teu rostre pintat
Les veus dels mestres que et reciten,
Dels que m’ensenyen a sentir-te.
¿Qui sap? Potser açò no és res,
Potser açò és un mitjà de transport,
Per buscar noves formes d’expressió.
Potser açò és un mitjà de transport,
Per arribar qui sap on.




Bella és la vida, un entre tants.
Sempre et recordaré, un entre tants.
---------------------------------------
Avui m'haguera agradat deixar-ho a la teva tomba, junt a una rosa que portava a la bosa, però no ha pogut ser.
Potser, d'aquí uns dies, abraçada a la nostalgia, decideixi anar allà i deixar-te el text, i la rosa eterna, que et pugui fer desapareixer la tristor de la mirada.

23 d’abr. 2009

Destí: Utopia

Utopia

Potser no trobo les paraules adequades
Per expressar com és el món sense fils.
No hi ha fils, no hi ha titelles,
Més important és que no hi ha titellaires.

L’antifaç s’ha trencat,
Pots veure al darrere qui està.
La vena ha relliscat
Cos avall,
Esborrant cicatrius al cos,
Menjant crostes infectades.

I qui vol, pot córrer sense sabates,
Anar nu per totes bandes.
Tot és verd, humit, brillant
Pots veure-hi a través,
La tela és transparent.

Cremaren somnis i miratges
De batalles fetes amb canons,
Són rosses sense espines
Les qui llueixen de mà en mà.

Potser no trobo les paraules correctes
Per definir com de bell pot ésser el món,
El món on visc, vius, viu i vivim.

Somriures il•luminats pel raig ardent,
Oceans navegables sobre balenes,
Libèl•lules dansant als llacs,
Papallones a sobre el nas.

Ulls infants admirats
A cada rostre trobats,
No és ser Peter Pan,
És créixer canviant.

I tu em regales el pergamí
I jo la ploma amb que escric
Cal més?

I la rabosa em desperta
El gat ja s’ha llevat
El voltor encercla al cel casa meva
Tot allò és Utopia.


Present

Bufons al carrer,
La carn està servida.
La televisió posa un vel als ulls,
Ja ningú mira.

Hi ha un món més enllà del nas,
Hi ha una realitat davant dels morros,
Una inexistent realitat.

Amb un pas,
Algú demana per menjar.
Amb dos passos,
El nen toca un xilòfon d’ossos.
Amb tres passos,
El lleó caça la zebra.

Però tot és festa,
Festa química i electroshock,
Fum arreu i molt soroll.
I aquí la fulla blanca s’ha clavat
De dins la pell brolla un fil escarlata
I tothom es topa amb uns ulls llunyans.
Però tot és festa.

Ferum als carrers,
D’asfalt podrit
I fem del temps.

Un circ amb fils
Decidint cada pas
Amb grans medalles
D’oxidat metall.

Adinerats aixafant,
Destruint i edificant,
Amb port propi per navegar.

Aules de cervells buits,
Consultes en runes
I transports mortals.

Les titelles ballen i riuen
Mogudes pels fils que les subjecten.
-¡¡Passeu a dins,
L’espectacle acaba de començar.
Avui tenim aigües brutes,
Horta amb gratacels
I una infinita quantitat d’or que no tocareu.
Passeu i mireu,
Prompte us matareu!!-


Futur

L’infant plora
I el meu cor vol morir,
El meu cos es nega.
Si el cor mor es que s’ha suïcidat?

Engego la tele,
Ja tinc als pallassos davant
I al tètric rei del bon humor.
L’apago.

Camino per aquell carrer on et trobava,
Però tu vas marxar lluny,
Contra la paret t’havien afusellat.

Recordo aquells jardins,
L’olor d’herba humida,
L’ombra dels arbres en primavera
I el naixement de la lluna al cel.

Ara els jardins són secs
I no hi ha qui plori per ells,
L’arbre s’ha pelat,
Al cel no veig cap estel.

Una serralada d’altures,
Em tapa la brisa marina.
No hi ha arena, és asfalt,
I l’aigua està ennegrida.

A la nit, els ulls coberts,
Coberts per una tela fosca
Que impedeix que la puresa cegui.
Ja ningú té color d’ulls,
Les mirades estan cobertes
D’espessa boira nit i dia.

La pell es desfà,
Mudem com les serps
Vivint al desert.

Cadàvers als carrers,
Pur canibalisme,
Ningú es pot salvar.

Avui agafo l’últim tren,
Destí Utopia,
Amb desig de traurem les cadenes,
Que em tenen empresonada.
Amb desig de volar lliure,
I reconèixer una nova vida.

11 de març 2009

Cadàvers exquisits

Les branques de l’arbre es balancejaven
El vent va obrir les finestres de l’habitació
Joves atemorits dins dels seus llits
Un viatge diferent, amb passió per la nostra llengua i sobretot molt de seny!
I en la nostra vida i en la nostra edat
Els records quedaren parats en el temps
Petits moments que ens omplin d’entusiasme
Moments inoblidables amb risses, i entre rissa i rissa un pet
El mateix pet que entre transbord i transbord les xicones de primer deixen caure
Com la bagassa quan cau morta amb desitjos i pensaments de llonganissa
I el seny i la catalanitat que se’ns ha renovat en aquest viatge a Europa.

-----------------------------------------------------------------

El fred negre ens esperava
Unes pedres afrodisíaques ens acompanyaven.
Tornar a València amb l’enyorança de cada dia viscut ací,
Cada un més inoblidable que l’anterior.
Tampoc oblidarem eixes dones nascudes amb un do natural per a cuinar
I com oblidar el cel blau de Barcelona
Cada matí quan els nostres ulls plens d’il•lusió s’obrin
Realment: “ESTAMOS ESTUPENDOS”
Realment “MOLTES BONES NIIITS!”
Hem viscut descobrint altre concepte dels metros
Amb aquells corredors infinits,
Caminant per arribar al nostre destí.
Ni l’aigua ni l’aire ni el foc pot pervertir el que amb el goig,
El nostre seny perviu als raonaments de la nostra vida catalanitzant.

-------------------------------------------------------------

Inspirats per la negror de l’ovella negra
Ens veiem obligats a escriure cadàvers de pega
D’amors i tristeses que acaben amb somriures i cançons d’alliberament.
Anem augmentant la nostra pròpia independència, anem madurant amb la nostra gent.
Som un cúmul d’emocions, rialles, borratxeres...
Uns joves que ens agrada la bona fideuada, el bon cafenet i la cervesa amb bona vida.
Nois i noies que aquesta experiència ha obert els seus ulls a altra forma de vida
Des de l’ovella negra cridem “VISCA LA LLIBERTAT!”
Aixequem les nostres begudes ben enlaire
I fem un glop.
Hem aprés el significat de la felicitat.

--------------
(fets pel grup de literatura catalana que va anar al viatge)

25 de febr. 2009

Què li passa a la princesa?



La princesa passa el temps
amb les mentides dels estels.
La princesa veu els cucs
del càdaver de l'amor.
La princesa amb la respiració
desitja les olors de les flors.
La princesa amb el bes
vol curar les ferides dels hiverns.

Les bruixes d'abril
li prometen l'univers.
La princesa a l'habitació,
amb llàgrimes de sang,
aclama resurrecció.
Els ocells sense gàbia
deixen unes roses a la princesa,
regal de la primavera.

La princesa amb les ungles
arranca del melic la mentida
que entra per la porta de casa.
Passen les estacions,
l'estiu la saluda,
la princesa està engabiada
en una gàbia sense porta.


......................................
(Esporgar i rebrotar, a partir d'un text de Júlia Zabala)
(Model de la foto: Jehxa
Fotografa: Jo mateixa)

Ho entens?

Quan ets foscor
et temo
Si em mires
et sento
Quan torna la llum
et busco
Si ets lluny
et perdo
Quan tanco el ulls
t'imagino
Si vull caure en el buit
t'allunyo
Quan vull sentir
t'apropo
Si miro als estels
et sento
Quan trobo una flor
t'oloro
Si recorro aquell camí
et recordo
Quan desitjo solitud
t'evito
Si escolto un ocell
et busco
Quan crides ben fort
et miro
Si surts de l'infern
et temo
Quan em demanes més
t'allunyo
Si no t'ho dóno
et perdo
Quan em fas mal
t'evito
Si ja no aguanto més
et despedeixo
Ho entens?



.......................
(A partir del poema "Jo" d'Enric Cassasses, D'equivocar-se així)

Et dic...



Et dic
i dic frescor i dic silenci
i dic castell i tenebres i dic foscor
i riu i dolor i dic sabor
i dic llum i núvol i dic cel.








..........................
(A partir del poema "ET DIC..." de Marc Granell, Versos per a Anna
Foto feta per mi)

24 de febr. 2009

Haikús


*Dolça nuesa
amarga tristor
quant ve el dia.

*El cos inert es desfeia
damunt la cendra viva
ningú no hi tornaria.


*Queia en el buit
el raig de la tempesta
cruel a voltes

*Salt a l'infinit
amb un crit feliç
l'alba es despulla


*Fletxes de suro
perdudes a l'univers
entre les mirades dels estels.

*A la basa
s'escolten mormolar
granotes invisibles.




*Pas a pas avança
va i ve, i no es deté
no es pot atrapar.


......... .........
(Fotos fetes per mi, cadascuna pertany a un moment diferent)

22 de febr. 2009

Fly me to the moon/You make me feel so young



(Aquesta, és una altra explosió de colors....)

Focs artificials



Estels de colors
Poblen el cel dels perduts.
Per si es perd l’esperança,
el verd ens recorda que la vida és una festa.
Per si es perd l’amor,
el roig representa el cor.
Per si et perds a l’univers,
estels daurats et guiaran.
El cel fosc, ple d’estels de colors,
que no són estels,
però ens agrada creure que ho són,
que a tota escena parlen de final feliç
Però es tot cosa dels colors,
colors dels sentiments,
colors poblant la nit,
la nit que ara es viu i que demà no tornarà.
Colors….
colors que cada cop estan més lluny,
Taronja, Blau, verd, daurat, roig….!
Cada cop més lluny…com un record…
Són els últims esclats,
les bombes d’un record...

21 de febr. 2009

Eixamplar un poema: a partir de "Poema persuasiu" del llibre "A favor meu, nostre" de Marta Pessarrodona

Les úniques paraules tendres
que valen són l'ombra melancòlica d'un somni, i,
ja te les he escrites amb una ploma caiguda del cel.

I no vull enterbolir-me els ulls preguntant-me per tu,
mirant imatges no desitjades, de records llunyans,
ni ensopegar amb ombres que venen del passat i
que jo no he triades, que la vida les ha creat.

Les úniques paraules senzilles
que valen són el somriure melancòlic d'un somni, i,
només per tu les he dites...

Allargar un poema: fet a partir del poema Tenebres de Juan Kruz Igerabide i Miguel Desclot

Que fosc que es veu el mar
sota el meu llit!
No obriré les parpelles
fins al matí.

Amb la llum em sento segur,
el sol em diu que tot segueix al lloc.
El cap tapat amb els llençols,
no vull veure que hi ha a l'habitació!
La mama em fa un petó cada nit
abans d'anar a dormir.
Em promet que cada dia
el mar estarà amb mi,
que sempre al meu voltant
hi ha algú que vetlla per mi.

Poema tallat: utilitzat un d'Antoni Ferrer, Cant temporal)

Quan tu preguntes cap a on vas
Quan estigues tot desfet
Quan et vinguen la doncella i el criat
Quan la boira oculta els pensaments
Quan els teus anys hagin acabat
Quan lliges aquest conte incomplet
Quan em crides i no et respongui
Quan jo tremolaré en la distancia
segura d'alabastre allà hi estaré.

Poema A PARTIR d'un retall de prensa



Recorrent les velles runes dels pensaments,
topes de cara amb la imatge de la incertesa,
de la indefinició del temps i de la identitat.
Però tant sols és un vell record,
guardat al bagul,
un bagul on les coses es desbaraten.
Sembla caòtic caminar per aquests espais,
espais en transició, en moviment.
I, qui sap,
has de deixar que et toqui emocionalment,
no ets cap màquina sense sentiments.
Reps la sensació d'una cosa que no està fixada,
i que es barreja amb els records caòtics,
és un caos que té colors molt vius,
on no hi ha temor de ser, o de deixar de ser,
ni són retrats d'espais desolats aquests,
però hi ha un espai que està a punt de cremar-se, si!
Són canvis de fase!
No són canvis cap a la mort...!!
Hi ha música, hi ha poesia, hi ha pintura!
La pintura és poesia,
i la poesia és música.
El bagul està tancat,
un fortissimo ha marcat el punt d'extasi final

.....
(Extret de l'entrevista a Eduard Resbier, pintor, "La pintura és poesia i no és pot entendre des de la raó" del diari Avui del 14-2-2009)(Fotografia feta per mi)

19 de febr. 2009

Esporgar i rebrotar: a partir del poema "Els arbres del llac..." de Cesare Pavese


La sang de les cabres
era un senyal a les pedres,
un tumult d'arbres es trobava al davant.
Passaves els matins sola,
caminant entre els arbres,
vivint del que trobaves
al profund bosc.
Els dies els passaves
amagada amb les angoixes
el dolor volia atrapar-te,
però el bosc era la llibertat.
Quan fugía el matí, plena de suor,
et submergies a les aigües
del llac cristalí.
T'agradava aquella vida,
i entre els arbres morires
ningú va trobar el teu cos nu i sense vida,
vares viure sola, i vares morir sola.

.........
(Foto feta per mi a partir d'una postal que tinc a l'habitació)

Poema Lladre: Llibre: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls de Cesare Pavese



Una mirada perduda,
sempre aquells ulls secrets,
miraves el cel amb ansia,
desitjaves alçar el vol.
Revius com cosa antiga,
després dels cops que t'han donat.
Un cop intentaren tallar-te les ales,
per impedir-te volar.
Sempre haurem de combatre
per mantindre l'espurna als ulls
que senyala una esperança viva
frec a frec de la mort.
T'atraparen un dels dies,
dormies a prop del mar.
Tu ja no ets. Els braços és en va que s'agiten.
Ja no tocaràs el cel,
ja no aixecaràs el vol.




...........
(Fotografia feta per mi)

Poema a partir d'una música: "The hunt" El planeta del simis



Vols fugir, però no saps de qui
Et sents seguit, no estàs tranquil.
Vius a un remolí, el ciclò t'ha atrapat
No pares de donar voltes a una mateixa roda,
i et sents perdut.
Encara vols plorar, però les llàgrimes estan seques.
Continues fugint, vols que no t'agafen.
¿Qui et segueix?
Por, tens por i no saps que fer.
Esclates de no res, vols amagar-te del món.
Amaga't, fes-ho!
Però seguiràs amb por, cobard!
¿De qui tens por?
Respires i mires al teu voltant, t'has perdut
Voldries que et trobaren i et portessin de la mà a un lloc segur.
Algú s'apropa i segueixes fugint.
¿De qui tens por? ¿No serà de tu mateix?

18 de febr. 2009

Poema a partir d'una música: "Dansa del sabre" de Khachaturian



S'aixeca el telo,
els cancans de les coristes no saben estar quiets
Homes amb un puro a la mà beuen i riuen.
Els cambrers prenen amb calma la feina,
però cada cop la dansa s'anima més.
Ballen i salten, si senyor!
Hi ha que alegrar la vista als ducs!!
No us preocupeu, tot està sota control!!

Poema a partir d'una música: "Dolçaines" de Trullers

El mar,
el vent bufa i ho remou tot.
El vent,
permet que canti un arbre,
permet que el sol somrigui.
Al bosc una petita festa ens sorpren,
a prop del llac els animals corren,
els animals mengen, parlen i ballen.
Tot suau, sencill i tendre com la vida mateixa,
com el silenci que permet escoltar-te.
I la festa s'anima i els ocells volen
Volen i recorren tot el cel
Volen tant alt que podrien arribar als estels,
podrien arribar a la lluna
Lluny, molt lluny, més enllà...
La foguera continua encesa a prop del llac,
uns encara parlen entre ells i miren amunt
es deixen portar pel vent que els acarona,
ja no poden més.