Al cau on s'amaga
l'arbre nu roman
silenciós hi resta.

Trencant la pau
del paper en blanc
acaronant els racons
amb tintes de colors
espirals als cantons
lletres i noms
versos amb sabor.

Avall,
caient en l'abisme
va aquell somris
que a la nir reclames
i amb un sospir...

Cau en l'abisme
l'últim vers
que avui escric
on tothom hi és.

26-12-2009

Mirades desplaçades

Esperant somriures tràgics,

Escapar d’una tragicomèdia,

No ésser més que personatges.



Ara trobo el plaer,

La nostàlgia d’estimar,

De deixar-se estimar.



Els grans d’arena

S’escolen entre els dits

Fins i tendres,

Lleugers i efímers.



He recordat aquell so,

L’antiga melodia,

La banda sonora

D’aquella oblidada vida.



Un saxo s’esgarra,

deixa anar les notes,

el miolar agònic

d’un gat que a la teulada

es mira la lluent lluna.

UNA ROSA PER TOTHOM

És fogosa i misteriosa,
danyina i dolça.
Olora com una deessa,
dansa i n’és experta.
En sap de passions,
també de dolors,
coneix el sol
i ho sap la lluna.
La trobo aquí,
i potser allà,
apareix en tot moment
em recorda tant...
Ella es per tu,
per mi,
per tothom,
és un colom blanc
que ens il·lustra sentiments.
Ella es per ell,
per tu,
per tothom,
diu molt i poc
del que amagues al cor.
És màgica i sensual,
forta i dèbil,
delicada, fràgil...
És com tu,
és com jo,
com tothom.
És per tu,
per mi...
Una rosa per tothom.

Focs artificials

Estels de colors
Poblen el cel dels perduts.
Per si es perd l’esperança,
el verd ens recorda que la vida és una festa.
Per si es perd l’amor,
el roig representa el cor.
Per si et perds a l’univers,
estels daurats et guiaran.
El cel fosc, ple d’estels de colors,
que no són estels,
però ens agrada creure que ho són,
que a tota escena parlen de final feliç
Però es tot cosa dels colors,
colors dels sentiments,
colors poblant la nit,
la nit que ara es viu i que demà no tornarà.
Colors….
colors que cada cop estan més lluny,
Taronja, Blau, verd, daurat, roig….!
Cada cop més lluny…com un record…
Són els últims esclats,
les bombes d’un record...

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba freca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.






Autor: Joan Maragall

El camí no escollit. Autor: Robert Frost

Dos camins divergien al bosc groc
i, sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.

Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.

Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per a un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.

D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat dels dos,
i això ha fet que tot fos diferent.

Res d'or no perdura....Autor: Robert Frost

El primer verd de la natura

és or, un color que no dura.

I la primera fulla és una flor

d'una hora sola i prou.

De fulla en fulla decau tot

com l'Edèn caigué en el dolor

i es dissol en dia l'aurora.

Res d'or no perdura.