Al cau on s'amaga
l'arbre nu roman
silenciós hi resta.

Trencant la pau
del paper en blanc
acaronant els racons
amb tintes de colors
espirals als cantons
lletres i noms
versos amb sabor.

Avall,
caient en l'abisme
va aquell somris
que a la nir reclames
i amb un sospir...

Cau en l'abisme
l'últim vers
que avui escric
on tothom hi és.

Un bes...

La conversa arriba a un d'aquests punts de siilenci on es guarden les paraules pronunciades i es busquen d'altres per obrir camí a una nova serie de frases relacionades entre elles que surten disparades de diverses boques.

Deixo anar aquell so que per vici m'acompanya: "Miau". I és amb aquest aire de gateta carinyosa que els meus braços l'encerclen i els llavis s'apropen amb ritme lent, pausat, cap a la fina pell de la seva galta.

Queda imprés en aquell racó el bes, suau i càlid, tot i el fred del carrer; dolç i tendre, com un simbol de gratitud per que sap què; alegre, per la il·lusió de la trobada; acompanyat de certa picardia, i amb aquell regust nostàlgic que segueix el gest. Els llavis que es separen, i les mirades que topen l'una front l'altra.

Una mirada que guarda timidessa, però que té tant per dir que esclata. L'altra amb una mica de sorpresa pel desitjat i, tot i així, inesperat gest, per aquell senzill i estimat bes.




_______________________________________________________________________

Breu improvització escrita a partir de la proposició d'un repte: la descripció d'un bes.