Mirades desplaçades
Esperant somriures tràgics,
Escapar d’una tragicomèdia,
No ésser més que personatges.
Ara trobo el plaer,
La nostàlgia d’estimar,
De deixar-se estimar.
Els grans d’arena
S’escolen entre els dits
Fins i tendres,
Lleugers i efímers.
He recordat aquell so,
L’antiga melodia,
La banda sonora
D’aquella oblidada vida.
Un saxo s’esgarra,
deixa anar les notes,
el miolar agònic
d’un gat que a la teulada
es mira la lluent lluna.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada