S'està bé, plegats, a Verges,
sota un cel teixit de sentiments, els anys i acords.
S'està bé perquè junts volem
fer el ritual d'un adéu d'amor.
És senzill, si jo puc, si tu vols...

S'està bé, plegats a Verges,
m'has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls,
sols això és el que et puc donar,
tot això és el que ara me'n duc,
tan senzill, si tu vols, jo sí vull.

I és tan gran, gran i màgic,
quan plegats alcem el cant i aixeca el vol
fins el somni d'un demà
que ara junts només podem imaginar
però amb la certesa de que els que arriben les viuran.

S'està bé, plegats a Verges,
mentre fem de les cançons i enyors un bell camí
que, si bé ens acosta a "l'adéu",
ha deixat escrit en el cor.
Molta sort, que tinguem, molta sort...

(a la gent que ha vingut a Verges per estar junts,
i encara més a la gent que, tot i volent, no ha pogut ser-hi.
ll. llach 22-3-07)

Nit de Teatre

Els miracles potser no es preveuen,
Però això no vol dir que no puguin ésser reals.
Els miracles existeixen,
I existeixen a dins nostre,
A cada gest,
A cada somriure,
Fins i tot, m’atreviria a dir, a cada mirada.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

S’ha produït un gran aldarull aquesta nit,
Un aldarull de sentiments,
Sentiments que es volen,
Que es pretén explicar amb paraules,
Però què és qui les recita,
Però què és qui les escolta,
Però què és qui les llegeix,
Qui realment pot posar-se a la pell d’aquell autor,
Imaginar que hi sentia quan les paraules es perdien al pensament i les trobava aquella tinta que les reproduïa al paper.
Els sentiments van més enllà de les paraules,
I les paraules tan sols són un lleu reflex del que se sent.
Potser només així podem espantar dimonis o cridar la festa,
O, per què no, crear imatges als cors deixant-hi l’empremta de qui viu, de què es viu, de com es viu.

... ... ... ... ... ... ...

(escrit només arribar a casa després de veure l'obra de Coral Romput interpretada al teatre Tívoli de Burjassot)

Els raïms immortals

I

El poeta en el cim se sent cantar,

i la vinya daurada que el sol banya

a farbalans alegra la muntanya

i en fi pendís cap a les ones va.

La mar és adormida, el cel és clar;

melangies d'escumes i boirines

damunt la pau de les blavors divines

rellisquen lentes a no cap demà.

II

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,

la barba trista i la mirada errant,

la meva jovenesa palpitant

tu te l'emmenes per la cabellera.

I encara só distret i, com l'infant,

veig la parença que ens amaga el dol,

i, com raïm, per art de mon verol,

em resta mel sota la pell tibant.

III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;

els grans daurats les teves mans m'arrenquen.

Que trist no és el so de quan es trenquen

en tos queixals movents de senectut.

No vull el lent i desvagat destí

de dar al no-res mon oci inconegut;

val més ésser esclafat i escorregut,

la sang inútil trasmudant en vi.

IV

Cerquem el goig el fàcil escorrim,

la falsedat lluent se'ns encomana,

i, tement cap paraula sobirana,

l'ànima taciturna defugim.

Però tot nèctar en el vas del rim,

duració en perfum i en transparència

es fa en el cup de la completa essència,

amb delits i recances que oprimim.

V

¡Malenconia al fi de la diada

i cremadissa d'ales dels instants!

Teni garlandes amb els pàmpols blancs

i rigui dalt dels carros al gentada.

No em plau corona de tot vent i joguina,

sinó deixar, per a no nats humans,

un poc de sol de mos amors llunyans,

clos al celler, colgat en teranyina.

Josep Carner. Els fruits saborosos

Sangtraït, El vol de l'home ocell

Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els abres barallar.
La gent se'l mirava, nena
no t'ho pots imaginar,
els cabells li tapaven la cara,
tenia lleuger el caminar.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
Això no es cap joc!
Deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat.

El cel és un somni
on ell hi vol arribar,
els núvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.

Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar.
El cel és un somni,
no se'l pot fer esperar,
el nùvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.

Deixar-te perdre

Gota a gota s'escolta com l'aigua cau tub avall,
l'aixeta mal tancada, la deixa rescolar.
I allà va l'aigua, calmada i senzilla,
allunyant-se més enllà.
I veient l'aigua perdres,
em pregunto quant tornarà.
"Mai, ja se n'ha anat".

Últim instant

Sabía que s'apropava la fi, que tots els anys l'abandonarien en menys d'un instant.
Havia anat al lloc adequat, ho sabía, feia molt de temps que hi volia anar. Es va tombar a l'herba fresca sota l'atenta mirada dels familiars. Va sentir el contacte de la seva pell amb el terra humit, escoltava la remor de les fulles que dancejaven per acció d'un vent suau.
Va obrir els ulls per mirar de nou aquell cel blau i clar, amb aquells núvols flotant-hi en mig, sempre núvols però mai els mateixos.
Es va aixecar per fixar la vista en el riu, ple d'aquella aigua que corria amb gran pressa, com si fes tard a una cita.
Aquell espai li recordava la seva infancia, i va somriure sabent-se encara amb vida per trobar-se en aquelles meravelles.
De nou, es va tornar a estirar sobre l'herba tancant els ulls i escoltant els ocellets, escoltant el vent i escoltant aquell corrent d'aigua. Sabía que mai es podría queixar de no haver viscut, ho havia aconseguit amb dedicació i esforç.
Amb un últim sospir de felicitat, l'aigua es va emportar l'últim alé de la velleta amb la seva característica pressa.
Havia mort.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba freca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.






Autor: Joan Maragall

Víctimisme monstruos

La moda és com un monstre que es passeja arreu del món aconseguint nombroses víctimes a cada lloc. També podríem dir que aquest monstre causa més víctimes que els terroristes.
Potser la gent cregui que la moda és únicament les tendències tèxtils de cada temporada. La moda, com a monstre i enfermetat incurable (fins i tot se la pot anomenar com epidèmia a nivell mundial de ràpida expansió), afecta diversos camps com el tecnològic, el gastronòmic, la decoració de l'interior de les vivendes, la roba, l'esport, la música, i un llarg etcètera.
El pitjor no és l’existència d'aquest monstre creat per una societat consumista i materialista, sinó la resposta que en fan d'aquest les seves incomptables víctimes innocents. Aquestes creen una necessitat vital per tenir totes les novetats que hi surten al món modern, i els que estableixen les normes de "que hi ha de moda" acaben essent poc originals i introdueixen equívocament estils copiats d'uns determinats grups socials o d'unes determinades cultures, potser ningú entengui mai quin és el significat interior d'aquest estil copiat, però això no els suposa cap preocupació, tan sols es preocupen de tenir-ho tot.
Així doncs, desitjo a aquest exercit clònic i amb falta de personalitat pròpia que surtin d'aquesta ceguera que els domina la voluntat; i si la seva estupidesa és tan gran que son incapaços de fer-ho, espero que aquestes noves tendències revolucionaries i, per a mi, monstruoses, acabin amb la seva vida ja que han decidit ser-ne víctimes, doncs no és casualitat ni és el destí qui decideix quin camí escollim, si no que això ho fem nosaltres sols.

El camí no escollit. Autor: Robert Frost

Dos camins divergien al bosc groc
i, sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.

Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.

Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per a un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.

D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat dels dos,
i això ha fet que tot fos diferent.

Amor de Vampir

Contemplo la tenebra del glaç,
de tantes nits d'esglai i cor absent.
Em cansa la llargària del present.
Espero l'escalfor d'un altre braç.

L'hivern de cada nit es fracàs
i el càntic no és derrota ni lament.
No sento la resposta dins del vent.
No hi ha el bes de cap llavi en el meu vas.

Llampega el teu cos blanc dins de la nit
i esquerdo el meu silenci amb el teu crit.
La tèbia llet del bes serà el conhort.

Contemplo l'escalfor del vas amb sang.
Desig de sang i llet del teu cos blanc.
Desig del bes. I el bes serà la mort.


Autor: Vicenç Villatoro. Llibre: La Mirada del Vampir.

Recerca

Hi ha moments a la vida que no saps com descriure’ls, no saps com et sents i potser les paraules que ho descriguin tot siguin “estar perdut” o potser no.
El dia a dia et du amunt i avall com a una muntanya russa, un cop has pujat a l’atracció ja no pots baixar fins que para, desconeixes de quina manera acabaràs quan pari d’anar d’un punt a un altre en tant poc temps.
A la fi arriba aquest instant de silenci en el que recordes que necessites una abraçada de molta gent, veure el seu somriure i que no tot quedi com si fos un somni. ¿Però qui sap si el que creiem viure és real?
Em quedaria eternament en aquest precipici deixant que el vent em colpegés i m’acaronés, és com un massatge suau i relaxant, és un moment únic.
S’enyora la gent i s’enyora la vida que altres tenen i tu no has pogut tindre, no saps com ni per què les circumstancies tan dut fins on ets.
A la fi, el que importa, és que t’agradi i et faci feliç ser qui ets.

En silenci

Aprofitant el silenci de la nit i que, per fi, comença a ploure, m'estiro a escoltar com cauen les gotes d'aigua i em relaxo tan sols amb aquesta rítmica, què potser hi ha algú que plora?
Recordo aquells dies, on la pluja i jo erem un equip, on aquest amor natural es va forjar fent-se indestructible. També em venen a la memoria aquelles fantasies de vida al bosc, a la natura, envoltada d'arbres, rius, arbustos...
Sento com aquest silenci em permet purificar-me, i amb els ulls tancats visualitzo aquests paissatges que es creen a la meva ment.
Respiro profundament, no tinc por, em sento capacitada per a enfrontar-me a totes les dificultats que s'em presentin.
Potser els dubtes em vulguin assetjar, potser el dolor retorni, qui sap?
Potser el millor està per arribar...

Res d'or no perdura....Autor: Robert Frost

El primer verd de la natura

és or, un color que no dura.

I la primera fulla és una flor

d'una hora sola i prou.

De fulla en fulla decau tot

com l'Edèn caigué en el dolor

i es dissol en dia l'aurora.

Res d'or no perdura.