La sang de les cabres
era un senyal a les pedres,
un tumult d'arbres es trobava al davant.
Passaves els matins sola,
caminant entre els arbres,
vivint del que trobaves
al profund bosc.
Els dies els passaves
amagada amb les angoixes
el dolor volia atrapar-te,
però el bosc era la llibertat.
Quan fugía el matí, plena de suor,
et submergies a les aigües
del llac cristalí.
T'agradava aquella vida,
i entre els arbres morires
ningú va trobar el teu cos nu i sense vida,
vares viure sola, i vares morir sola.
.........
(Foto feta per mi a partir d'una postal que tinc a l'habitació)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada