29 d’oct. 2008

Deixar-te perdre



Gota a gota s'escolta com l'aigua cau tub avall,
l'aixeta mal tancada, la deixa rescolar.
I allà va l'aigua, calmada i senzilla,
allunyant-se més enllà.
I veient l'aigua perdres,
em pregunto quant tornarà.
"Mai, ja se n'ha anat".

6 d’oct. 2008

Últim instant



Sabía que s'apropava la fi, que tots els anys l'abandonarien en menys d'un instant.
Havia anat al lloc adequat, ho sabía, feia molt de temps que hi volia anar. Es va tombar a l'herba fresca sota l'atenta mirada dels familiars. Va sentir el contacte de la seva pell amb el terra humit, escoltava la remor de les fulles que dancejaven per acció d'un vent suau.
Va obrir els ulls per mirar de nou aquell cel blau i clar, amb aquells núvols flotant-hi en mig, sempre núvols però mai els mateixos.
Es va aixecar per fixar la vista en el riu, ple d'aquella aigua que corria amb gran pressa, com si fes tard a una cita.
Aquell espai li recordava la seva infancia, i va somriure sabent-se encara amb vida per trobar-se en aquelles meravelles.
De nou, es va tornar a estirar sobre l'herba tancant els ulls i escoltant els ocellets, escoltant el vent i escoltant aquell corrent d'aigua. Sabía que mai es podría queixar de no haver viscut, ho havia aconseguit amb dedicació i esforç.
Amb un últim sospir de felicitat, l'aigua es va emportar l'últim alé de la velleta amb la seva característica pressa.
Havia mort.