A Vicent Andrés Estellés

He intentat inspirar-me en els teus versos,
Per escriure’n d’altres propis, més íntims.
Llegeixo una paraula rere altra,
Intentant que aquestes es gravin a dins,
Deixant una llarga i eterna empremta,
Fruit dels teus records,
De vivències passades,
De cicatrius mal curades.
Intento escriure noves paraules,
Buscant una ploma antiga
Amb la punta sucada en tinta.
Intento cercar les raons,
Que m’apropen amb constància als antics records,
El teu nom escrit a una paret escolar
Junt al teu rostre pintat
Les veus dels mestres que et reciten,
Dels que m’ensenyen a sentir-te.
¿Qui sap? Potser açò no és res,
Potser açò és un mitjà de transport,
Per buscar noves formes d’expressió.
Potser açò és un mitjà de transport,
Per arribar qui sap on.




Bella és la vida, un entre tants.
Sempre et recordaré, un entre tants.

---------------------------------------

Avui m'haguera agradat deixar-ho a la teva tomba, junt a una rosa que portava a la bosa, però no ha pogut ser.

Potser, d'aquí uns dies, abraçada a la nostalgia, decideixi anar allà i deixar-te el text, i la rosa eterna, que et pugui fer desapareixer la tristor de la mirada.

Destí: Utopia

Utopia

Potser no trobo les paraules adequades
Per expressar com és el món sense fils.
No hi ha fils, no hi ha titelles,
Més important és que no hi ha titellaires.

L’antifaç s’ha trencat,
Pots veure al darrere qui està.
La vena ha relliscat
Cos avall,
Esborrant cicatrius al cos,
Menjant crostes infectades.

I qui vol, pot córrer sense sabates,
Anar nu per totes bandes.
Tot és verd, humit, brillant
Pots veure-hi a través,
La tela és transparent.

Cremaren somnis i miratges
De batalles fetes amb canons,
Són rosses sense espines
Les qui llueixen de mà en mà.

Potser no trobo les paraules correctes
Per definir com de bell pot ésser el món,
El món on visc, vius, viu i vivim.

Somriures il•luminats pel raig ardent,
Oceans navegables sobre balenes,
Libèl•lules dansant als llacs,
Papallones a sobre el nas.

Ulls infants admirats
A cada rostre trobats,
No és ser Peter Pan,
És créixer canviant.

I tu em regales el pergamí
I jo la ploma amb que escric
Cal més?

I la rabosa em desperta
El gat ja s’ha llevat
El voltor encercla al cel casa meva
Tot allò és Utopia.


Present

Bufons al carrer,
La carn està servida.
La televisió posa un vel als ulls,
Ja ningú mira.

Hi ha un món més enllà del nas,
Hi ha una realitat davant dels morros,
Una inexistent realitat.

Amb un pas,
Algú demana per menjar.
Amb dos passos,
El nen toca un xilòfon d’ossos.
Amb tres passos,
El lleó caça la zebra.

Però tot és festa,
Festa química i electroshock,
Fum arreu i molt soroll.
I aquí la fulla blanca s’ha clavat
De dins la pell brolla un fil escarlata
I tothom es topa amb uns ulls llunyans.
Però tot és festa.

Ferum als carrers,
D’asfalt podrit
I fem del temps.

Un circ amb fils
Decidint cada pas
Amb grans medalles
D’oxidat metall.

Adinerats aixafant,
Destruint i edificant,
Amb port propi per navegar.

Aules de cervells buits,
Consultes en runes
I transports mortals.

Les titelles ballen i riuen
Mogudes pels fils que les subjecten.
-¡¡Passeu a dins,
L’espectacle acaba de començar.
Avui tenim aigües brutes,
Horta amb gratacels
I una infinita quantitat d’or que no tocareu.
Passeu i mireu,
Prompte us matareu!!-


Futur

L’infant plora
I el meu cor vol morir,
El meu cos es nega.
Si el cor mor es que s’ha suïcidat?

Engego la tele,
Ja tinc als pallassos davant
I al tètric rei del bon humor.
L’apago.

Camino per aquell carrer on et trobava,
Però tu vas marxar lluny,
Contra la paret t’havien afusellat.

Recordo aquells jardins,
L’olor d’herba humida,
L’ombra dels arbres en primavera
I el naixement de la lluna al cel.

Ara els jardins són secs
I no hi ha qui plori per ells,
L’arbre s’ha pelat,
Al cel no veig cap estel.

Una serralada d’altures,
Em tapa la brisa marina.
No hi ha arena, és asfalt,
I l’aigua està ennegrida.

A la nit, els ulls coberts,
Coberts per una tela fosca
Que impedeix que la puresa cegui.
Ja ningú té color d’ulls,
Les mirades estan cobertes
D’espessa boira nit i dia.

La pell es desfà,
Mudem com les serps
Vivint al desert.

Cadàvers als carrers,
Pur canibalisme,
Ningú es pot salvar.

Avui agafo l’últim tren,
Destí Utopia,
Amb desig de traurem les cadenes,
Que em tenen empresonada.
Amb desig de volar lliure,
I reconèixer una nova vida.