Els seus cabells es menejaven al compàs que el vent marcava, amb moviments suaus i, de vegades, salvatges, fent anar la cabellera de banda a banda per una voluntat desconeguda, que res tenia a veure amb ella. En ocasions queien per davant de la seva cara, tapant-li els ulls, impedint-li veure que hi havia al davant. D'altres, anaven a parar sobre un muscle o sobre el muscle veí, també eren empesos cap enrere, buscant una posició horitzontal que acabava formant una corba d'intenció aerodinàmica.
Caminava sense una direcció fixa, res en els seus passos donava a entendre si era a prop o lluny del lloc on es dirigia, simplement anava fent camí. En alguns punts marcava un ritme fix, estable, però de sobte, un rittardando escrit a la seva partitura la feia caminar més a poc a poc, cada peu passava just per davant de l'altre, entrecreuant les cames, com fent una única filera amb el pas.
La seva mirada anava d'un lloc a un altre, guardant-ne cada detall, fixant-se en aquells llocs que podien inspirar-li tendresa, nostàlgia, una mica de curiositat, que li feren aparèixer pensaments al cap o, tan sols, que li feren desaparèixer tot pensament del cap.
Quan plovia, sortia de casa sense paraigua, esperant a que les gotes d'aigua l'acaronaren de cap a peus, amb les seves fresques agulles que se li anaven clavant a la pell dels braços, de les cames, de les mans, de la cara... Els dies de pluja sempre la podies trobar al carrer, alguns dies s'asseia al banc d'un parc i tancava els ulls mentre l'aigua anava caient a sobre seu, d'altres anava caminant de banda a banda, si no hi havia gent estirava els braços per rebre les gotes de pluja, però sempre amb un somriure divertit, feliç per aquell instant que es convertia en un petit tresor.
