21 de des. 2008



S'està bé, plegats, a Verges,
sota un cel teixit de sentiments, els anys i acords.
S'està bé perquè junts volem
fer el ritual d'un adéu d'amor.
És senzill, si jo puc, si tu vols...

S'està bé, plegats a Verges,
m'has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls,
sols això és el que et puc donar,
tot això és el que ara me'n duc,
tan senzill, si tu vols, jo sí vull.

I és tan gran, gran i màgic,
quan plegats alcem el cant i aixeca el vol
fins el somni d'un demà
que ara junts només podem imaginar
però amb la certesa de que els que arriben les viuran.

S'està bé, plegats a Verges,
mentre fem de les cançons i enyors un bell camí
que, si bé ens acosta a "l'adéu",
ha deixat escrit en el cor.
Molta sort, que tinguem, molta sort...

(a la gent que ha vingut a Verges per estar junts,
i encara més a la gent que, tot i volent, no ha pogut ser-hi.
ll. llach 22-3-07)

Nit de Teatre

Els miracles potser no es preveuen,
Però això no vol dir que no puguin ésser reals.
Els miracles existeixen,
I existeixen a dins nostre,
A cada gest,
A cada somriure,
Fins i tot, m’atreviria a dir, a cada mirada.
... ... ... ... ... ... ... ... ... ...
S’ha produït un gran aldarull aquesta nit,
Un aldarull de sentiments,
Sentiments que es volen,
Que es pretén explicar amb paraules,
Però què és qui les recita,
Però què és qui les escolta,
Però què és qui les llegeix,
Qui realment pot posar-se a la pell d’aquell autor,
Imaginar que hi sentia quan les paraules es perdien al pensament i les trobava aquella tinta que les reproduïa al paper.
Els sentiments van més enllà de les paraules,
I les paraules tan sols són un lleu reflex del que se sent.
Potser només així podem espantar dimonis o cridar la festa,
O, per què no, crear imatges als cors deixant-hi l’empremta de qui viu, de què es viu, de com es viu.
... ... ... ... ... ... ...
(escrit només arribar a casa després de veure l'obra de Coral Romput interpretada al teatre Tívoli de Burjassot)

5 de des. 2008

Els raïms immortals

I
El poeta en el cim se sent cantar,
i la vinya daurada que el sol banya
a farbalans alegra la muntanya
i en fi pendís cap a les ones va.
La mar és adormida, el cel és clar;
melangies d'escumes i boirines
damunt la pau de les blavors divines
rellisquen lentes a no cap demà.
II
-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,
la barba trista i la mirada errant,
la meva jovenesa palpitant
tu te l'emmenes per la cabellera.
I encara só distret i, com l'infant,
veig la parença que ens amaga el dol,
i, com raïm, per art de mon verol,
em resta mel sota la pell tibant.
III
Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;
els grans daurats les teves mans m'arrenquen.
Que trist no és el so de quan es trenquen
en tos queixals movents de senectut.
No vull el lent i desvagat destí
de dar al no-res mon oci inconegut;
val més ésser esclafat i escorregut,
la sang inútil trasmudant en vi.
IV
Cerquem el goig el fàcil escorrim,
la falsedat lluent se'ns encomana,
i, tement cap paraula sobirana,
l'ànima taciturna defugim.
Però tot nèctar en el vas del rim,
duració en perfum i en transparència
es fa en el cup de la completa essència,
amb delits i recances que oprimim.
V
¡Malenconia al fi de la diada
i cremadissa d'ales dels instants!
Teni garlandes amb els pàmpols blancs
i rigui dalt dels carros al gentada.
No em plau corona de tot vent i joguina,
sinó deixar, per a no nats humans,
un poc de sol de mos amors llunyans,
clos al celler, colgat en teranyina.
Josep Carner. Els fruits saborosos