Què li passa a la princesa?

La princesa passa el temps
amb les mentides dels estels.
La princesa veu els cucs
del càdaver de l'amor.
La princesa amb la respiració
desitja les olors de les flors.
La princesa amb el bes
vol curar les ferides dels hiverns.

Les bruixes d'abril
li prometen l'univers.
La princesa a l'habitació,
amb llàgrimes de sang,
aclama resurrecció.
Els ocells sense gàbia
deixen unes roses a la princesa,
regal de la primavera.

La princesa amb les ungles
arranca del melic la mentida
que entra per la porta de casa.
Passen les estacions,
l'estiu la saluda,
la princesa està engabiada
en una gàbia sense porta.


......................................
(Esporgar i rebrotar, a partir d'un text de Júlia Zabala)
(Model de la foto: Jehxa
Fotografa: Jo mateixa)

Ho entens?

Quan ets foscor
et temo
Si em mires
et sento
Quan torna la llum
et busco
Si ets lluny
et perdo
Quan tanco el ulls
t'imagino
Si vull caure en el buit
t'allunyo
Quan vull sentir
t'apropo
Si miro als estels
et sento
Quan trobo una flor
t'oloro
Si recorro aquell camí
et recordo
Quan desitjo solitud
t'evito
Si escolto un ocell
et busco
Quan crides ben fort
et miro
Si surts de l'infern
et temo
Quan em demanes més
t'allunyo
Si no t'ho dóno
et perdo
Quan em fas mal
t'evito
Si ja no aguanto més
et despedeixo
Ho entens?



.......................
(A partir del poema "Jo" d'Enric Cassasses, D'equivocar-se així)

Et dic...

Et dic
i dic frescor i dic silenci
i dic castell i tenebres i dic foscor
i riu i dolor i dic sabor
i dic llum i núvol i dic cel.








..........................
(A partir del poema "ET DIC..." de Marc Granell, Versos per a Anna
Foto feta per mi)

Haikús

*Dolça nuesa
amarga tristor
quant ve el dia.

*El cos inert es desfeia
damunt la cendra viva
ningú no hi tornaria.


*Queia en el buit
el raig de la tempesta
cruel a voltes

*Salt a l'infinit
amb un crit feliç
l'alba es despulla


*Fletxes de suro
perdudes a l'univers
entre les mirades dels estels.

*A la basa
s'escolten mormolar
granotes invisibles.




*Pas a pas avança
va i ve, i no es deté
no es pot atrapar.


......... .........
(Fotos fetes per mi, cadascuna pertany a un moment diferent)

Fly me to the moon/You make me feel so young

(Aquesta, és una altra explosió de colors....)

Focs artificials

Estels de colors
Poblen el cel dels perduts.
Per si es perd l’esperança,
el verd ens recorda que la vida és una festa.
Per si es perd l’amor,
el roig representa el cor.
Per si et perds a l’univers,
estels daurats et guiaran.
El cel fosc, ple d’estels de colors,
que no són estels,
però ens agrada creure que ho són,
que a tota escena parlen de final feliç
Però es tot cosa dels colors,
colors dels sentiments,
colors poblant la nit,
la nit que ara es viu i que demà no tornarà.
Colors….
colors que cada cop estan més lluny,
Taronja, Blau, verd, daurat, roig….!
Cada cop més lluny…com un record…
Són els últims esclats,
les bombes d’un record...

Eixamplar un poema: a partir de "Poema persuasiu" del llibre "A favor meu, nostre" de Marta Pessarrodona

Les úniques paraules tendres
que valen són l'ombra melancòlica d'un somni, i,
ja te les he escrites amb una ploma caiguda del cel.

I no vull enterbolir-me els ulls preguntant-me per tu,
mirant imatges no desitjades, de records llunyans,
ni ensopegar amb ombres que venen del passat i
que jo no he triades, que la vida les ha creat.

Les úniques paraules senzilles
que valen són el somriure melancòlic d'un somni, i,
només per tu les he dites...

Allargar un poema: fet a partir del poema Tenebres de Juan Kruz Igerabide i Miguel Desclot

Que fosc que es veu el mar
sota el meu llit!
No obriré les parpelles
fins al matí.
Amb la llum em sento segur,
el sol em diu que tot segueix al lloc.
El cap tapat amb els llençols,
no vull veure que hi ha a l'habitació!
La mama em fa un petó cada nit
abans d'anar a dormir.
Em promet que cada dia
el mar estarà amb mi,
que sempre al meu voltant
hi ha algú que vetlla per mi.

Poema tallat: utilitzat un d'Antoni Ferrer, Cant temporal)

Quan tu preguntes cap a on vas
Quan estigues tot desfet
Quan et vinguen la doncella i el criat
Quan la boira oculta els pensaments
Quan els teus anys hagin acabat
Quan lliges aquest conte incomplet
Quan em crides i no et respongui
Quan jo tremolaré en la distancia
segura d'alabastre allà hi estaré.

Poema A PARTIR d'un retall de prensa

Recorrent les velles runes dels pensaments,
topes de cara amb la imatge de la incertesa,
de la indefinició del temps i de la identitat.
Però tant sols és un vell record,
guardat al bagul,
un bagul on les coses es desbaraten.
Sembla caòtic caminar per aquests espais,
espais en transició, en moviment.
I, qui sap,
has de deixar que et toqui emocionalment,
no ets cap màquina sense sentiments.
Reps la sensació d'una cosa que no està fixada,
i que es barreja amb els records caòtics,
és un caos que té colors molt vius,
on no hi ha temor de ser, o de deixar de ser,
ni són retrats d'espais desolats aquests,
però hi ha un espai que està a punt de cremar-se, si!
Són canvis de fase!
No són canvis cap a la mort...!!
Hi ha música, hi ha poesia, hi ha pintura!
La pintura és poesia,
i la poesia és música.
El bagul està tancat,
un fortissimo ha marcat el punt d'extasi final

.....
(Extret de l'entrevista a Eduard Resbier, pintor, "La pintura és poesia i no és pot entendre des de la raó" del diari Avui del 14-2-2009)(Fotografia feta per mi)

Esporgar i rebrotar: a partir del poema "Els arbres del llac..." de Cesare Pavese

La sang de les cabres
era un senyal a les pedres,
un tumult d'arbres es trobava al davant.
Passaves els matins sola,
caminant entre els arbres,
vivint del que trobaves
al profund bosc.
Els dies els passaves
amagada amb les angoixes
el dolor volia atrapar-te,
però el bosc era la llibertat.
Quan fugía el matí, plena de suor,
et submergies a les aigües
del llac cristalí.
T'agradava aquella vida,
i entre els arbres morires
ningú va trobar el teu cos nu i sense vida,
vares viure sola, i vares morir sola.

.........
(Foto feta per mi a partir d'una postal que tinc a l'habitació)

Poema Lladre: Llibre: Vindrà la mort i tindrà els teus ulls de Cesare Pavese

Una mirada perduda,
sempre aquells ulls secrets,
miraves el cel amb ansia,
desitjaves alçar el vol.
Revius com cosa antiga,
després dels cops que t'han donat.
Un cop intentaren tallar-te les ales,
per impedir-te volar.
Sempre haurem de combatre
per mantindre l'espurna als ulls
que senyala una esperança viva
frec a frec de la mort.
T'atraparen un dels dies,
dormies a prop del mar.
Tu ja no ets. Els braços és en va que s'agiten.
Ja no tocaràs el cel,
ja no aixecaràs el vol.




...........
(Fotografia feta per mi)

Poema a partir d'una música: "The hunt" El planeta del simis

Vols fugir, però no saps de qui
Et sents seguit, no estàs tranquil.
Vius a un remolí, el ciclò t'ha atrapat
No pares de donar voltes a una mateixa roda,
i et sents perdut.
Encara vols plorar, però les llàgrimes estan seques.
Continues fugint, vols que no t'agafen.
¿Qui et segueix?
Por, tens por i no saps que fer.
Esclates de no res, vols amagar-te del món.
Amaga't, fes-ho!
Però seguiràs amb por, cobard!
¿De qui tens por?
Respires i mires al teu voltant, t'has perdut
Voldries que et trobaren i et portessin de la mà a un lloc segur.
Algú s'apropa i segueixes fugint.
¿De qui tens por? ¿No serà de tu mateix?

Poema a partir d'una música: "Dansa del sabre" de Khachaturian

S'aixeca el telo,
els cancans de les coristes no saben estar quiets
Homes amb un puro a la mà beuen i riuen.
Els cambrers prenen amb calma la feina,
però cada cop la dansa s'anima més.
Ballen i salten, si senyor!
Hi ha que alegrar la vista als ducs!!
No us preocupeu, tot està sota control!!

Poema a partir d'una música: "Dolçaines" de Trullers

El mar,
el vent bufa i ho remou tot.
El vent,
permet que canti un arbre,
permet que el sol somrigui.
Al bosc una petita festa ens sorpren,
a prop del llac els animals corren,
els animals mengen, parlen i ballen.
Tot suau, sencill i tendre com la vida mateixa,
com el silenci que permet escoltar-te.
I la festa s'anima i els ocells volen
Volen i recorren tot el cel
Volen tant alt que podrien arribar als estels,
podrien arribar a la lluna
Lluny, molt lluny, més enllà...
La foguera continua encesa a prop del llac,
uns encara parlen entre ells i miren amunt
es deixen portar pel vent que els acarona,
ja no poden més.