Hi ha moments a la vida que no saps com descriure’ls, no saps com et sents i potser les paraules que ho descriguin tot siguin “estar perdut” o potser no.
El dia a dia et du amunt i avall com a una muntanya russa, un cop has pujat a l’atracció ja no pots baixar fins que para, desconeixes de quina manera acabaràs quan pari d’anar d’un punt a un altre en tant poc temps.
A la fi arriba aquest instant de silenci en el que recordes que necessites una abraçada de molta gent, veure el seu somriure i que no tot quedi com si fos un somni. ¿Però qui sap si el que creiem viure és real?
Em quedaria eternament en aquest precipici deixant que el vent em colpegés i m’acaronés, és com un massatge suau i relaxant, és un moment únic.
S’enyora la gent i s’enyora la vida que altres tenen i tu no has pogut tindre, no saps com ni per què les circumstancies tan dut fins on ets.
A la fi, el que importa, és que t’agradi i et faci feliç ser qui ets.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada