Aprofitant el silenci de la nit i que, per fi, comença a ploure, m'estiro a escoltar com cauen les gotes d'aigua i em relaxo tan sols amb aquesta rítmica, què potser hi ha algú que plora?
Recordo aquells dies, on la pluja i jo erem un equip, on aquest amor natural es va forjar fent-se indestructible. També em venen a la memoria aquelles fantasies de vida al bosc, a la natura, envoltada d'arbres, rius, arbustos...
Sento com aquest silenci em permet purificar-me, i amb els ulls tancats visualitzo aquests paissatges que es creen a la meva ment.
Respiro profundament, no tinc por, em sento capacitada per a enfrontar-me a totes les dificultats que s'em presentin.
Potser els dubtes em vulguin assetjar, potser el dolor retorni, qui sap?
Potser el millor està per arribar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada