Cos Mortal

Potser ara surts d'aquí, i t'apropres pel darrere, per fer-me cosquerelles...

Encara em costa creure-ho,

Ell, elles, ella...

Promessa Complida.

UNA ROSA PER TOTHOM

És fogosa i misteriosa,
danyina i dolça.
Olora com una deessa,
dansa i n’és experta.
En sap de passions,
també de dolors,
coneix el sol
i ho sap la lluna.
La trobo aquí,
i potser allà,
apareix en tot moment
em recorda tant...
Ella es per tu,
per mi,
per tothom,
és un colom blanc
que ens il·lustra sentiments.
Ella es per ell,
per tu,
per tothom,
diu molt i poc
del que amagues al cor.
És màgica i sensual,
forta i dèbil,
delicada, fràgil...
És com tu,
és com jo,
com tothom.
És per tu,
per mi...
Una rosa per tothom.

El Clarinetista

Raó de ser,
I de no ser,
Cal ésser un mot més?
Amablement recordo
Raons per ser,
De no ser res,
O de, tan sols, ésser una vida més.

Viure amb la nostàlgia
I amagats en els records,
D’existència com a crida
A l’aire d’un sol cop,
La terra on ens estem.

Mirant per tot arreu
Anhelant la llunyana trobada
Refent amb els somriures
Imatges del passat
Només els cal imaginar...





-----
En homenatge al meu professor de clarinet, que passat el temps sempre apareix per sorpresa en qualsevol racó de la vida...^^

Acróstic

No coneixes ningú
Estaràs evitant-ho tot.
Un miratge com a vida
Sols un somni més.

A Vicent Andrés Estellés

He intentat inspirar-me en els teus versos,
Per escriure’n d’altres propis, més íntims.
Llegeixo una paraula rere altra,
Intentant que aquestes es gravin a dins,
Deixant una llarga i eterna empremta,
Fruit dels teus records,
De vivències passades,
De cicatrius mal curades.
Intento escriure noves paraules,
Buscant una ploma antiga
Amb la punta sucada en tinta.
Intento cercar les raons,
Que m’apropen amb constància als antics records,
El teu nom escrit a una paret escolar
Junt al teu rostre pintat
Les veus dels mestres que et reciten,
Dels que m’ensenyen a sentir-te.
¿Qui sap? Potser açò no és res,
Potser açò és un mitjà de transport,
Per buscar noves formes d’expressió.
Potser açò és un mitjà de transport,
Per arribar qui sap on.




Bella és la vida, un entre tants.
Sempre et recordaré, un entre tants.

---------------------------------------

Avui m'haguera agradat deixar-ho a la teva tomba, junt a una rosa que portava a la bosa, però no ha pogut ser.

Potser, d'aquí uns dies, abraçada a la nostalgia, decideixi anar allà i deixar-te el text, i la rosa eterna, que et pugui fer desapareixer la tristor de la mirada.

Destí: Utopia

Utopia

Potser no trobo les paraules adequades
Per expressar com és el món sense fils.
No hi ha fils, no hi ha titelles,
Més important és que no hi ha titellaires.

L’antifaç s’ha trencat,
Pots veure al darrere qui està.
La vena ha relliscat
Cos avall,
Esborrant cicatrius al cos,
Menjant crostes infectades.

I qui vol, pot córrer sense sabates,
Anar nu per totes bandes.
Tot és verd, humit, brillant
Pots veure-hi a través,
La tela és transparent.

Cremaren somnis i miratges
De batalles fetes amb canons,
Són rosses sense espines
Les qui llueixen de mà en mà.

Potser no trobo les paraules correctes
Per definir com de bell pot ésser el món,
El món on visc, vius, viu i vivim.

Somriures il•luminats pel raig ardent,
Oceans navegables sobre balenes,
Libèl•lules dansant als llacs,
Papallones a sobre el nas.

Ulls infants admirats
A cada rostre trobats,
No és ser Peter Pan,
És créixer canviant.

I tu em regales el pergamí
I jo la ploma amb que escric
Cal més?

I la rabosa em desperta
El gat ja s’ha llevat
El voltor encercla al cel casa meva
Tot allò és Utopia.


Present

Bufons al carrer,
La carn està servida.
La televisió posa un vel als ulls,
Ja ningú mira.

Hi ha un món més enllà del nas,
Hi ha una realitat davant dels morros,
Una inexistent realitat.

Amb un pas,
Algú demana per menjar.
Amb dos passos,
El nen toca un xilòfon d’ossos.
Amb tres passos,
El lleó caça la zebra.

Però tot és festa,
Festa química i electroshock,
Fum arreu i molt soroll.
I aquí la fulla blanca s’ha clavat
De dins la pell brolla un fil escarlata
I tothom es topa amb uns ulls llunyans.
Però tot és festa.

Ferum als carrers,
D’asfalt podrit
I fem del temps.

Un circ amb fils
Decidint cada pas
Amb grans medalles
D’oxidat metall.

Adinerats aixafant,
Destruint i edificant,
Amb port propi per navegar.

Aules de cervells buits,
Consultes en runes
I transports mortals.

Les titelles ballen i riuen
Mogudes pels fils que les subjecten.
-¡¡Passeu a dins,
L’espectacle acaba de començar.
Avui tenim aigües brutes,
Horta amb gratacels
I una infinita quantitat d’or que no tocareu.
Passeu i mireu,
Prompte us matareu!!-


Futur

L’infant plora
I el meu cor vol morir,
El meu cos es nega.
Si el cor mor es que s’ha suïcidat?

Engego la tele,
Ja tinc als pallassos davant
I al tètric rei del bon humor.
L’apago.

Camino per aquell carrer on et trobava,
Però tu vas marxar lluny,
Contra la paret t’havien afusellat.

Recordo aquells jardins,
L’olor d’herba humida,
L’ombra dels arbres en primavera
I el naixement de la lluna al cel.

Ara els jardins són secs
I no hi ha qui plori per ells,
L’arbre s’ha pelat,
Al cel no veig cap estel.

Una serralada d’altures,
Em tapa la brisa marina.
No hi ha arena, és asfalt,
I l’aigua està ennegrida.

A la nit, els ulls coberts,
Coberts per una tela fosca
Que impedeix que la puresa cegui.
Ja ningú té color d’ulls,
Les mirades estan cobertes
D’espessa boira nit i dia.

La pell es desfà,
Mudem com les serps
Vivint al desert.

Cadàvers als carrers,
Pur canibalisme,
Ningú es pot salvar.

Avui agafo l’últim tren,
Destí Utopia,
Amb desig de traurem les cadenes,
Que em tenen empresonada.
Amb desig de volar lliure,
I reconèixer una nova vida.

Cadàvers exquisits

Les branques de l’arbre es balancejaven
El vent va obrir les finestres de l’habitació
Joves atemorits dins dels seus llits
Un viatge diferent, amb passió per la nostra llengua i sobretot molt de seny!
I en la nostra vida i en la nostra edat
Els records quedaren parats en el temps
Petits moments que ens omplin d’entusiasme
Moments inoblidables amb risses, i entre rissa i rissa un pet
El mateix pet que entre transbord i transbord les xicones de primer deixen caure
Com la bagassa quan cau morta amb desitjos i pensaments de llonganissa
I el seny i la catalanitat que se’ns ha renovat en aquest viatge a Europa.

-----------------------------------------------------------------

El fred negre ens esperava
Unes pedres afrodisíaques ens acompanyaven.
Tornar a València amb l’enyorança de cada dia viscut ací,
Cada un més inoblidable que l’anterior.
Tampoc oblidarem eixes dones nascudes amb un do natural per a cuinar
I com oblidar el cel blau de Barcelona
Cada matí quan els nostres ulls plens d’il•lusió s’obrin
Realment: “ESTAMOS ESTUPENDOS”
Realment “MOLTES BONES NIIITS!”
Hem viscut descobrint altre concepte dels metros
Amb aquells corredors infinits,
Caminant per arribar al nostre destí.
Ni l’aigua ni l’aire ni el foc pot pervertir el que amb el goig,
El nostre seny perviu als raonaments de la nostra vida catalanitzant.

-------------------------------------------------------------

Inspirats per la negror de l’ovella negra
Ens veiem obligats a escriure cadàvers de pega
D’amors i tristeses que acaben amb somriures i cançons d’alliberament.
Anem augmentant la nostra pròpia independència, anem madurant amb la nostra gent.
Som un cúmul d’emocions, rialles, borratxeres...
Uns joves que ens agrada la bona fideuada, el bon cafenet i la cervesa amb bona vida.
Nois i noies que aquesta experiència ha obert els seus ulls a altra forma de vida
Des de l’ovella negra cridem “VISCA LA LLIBERTAT!”
Aixequem les nostres begudes ben enlaire
I fem un glop.
Hem aprés el significat de la felicitat.

--------------
(fets pel grup de literatura catalana que va anar al viatge)