La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba freca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.






Autor: Joan Maragall

Víctimisme monstruos

La moda és com un monstre que es passeja arreu del món aconseguint nombroses víctimes a cada lloc. També podríem dir que aquest monstre causa més víctimes que els terroristes.
Potser la gent cregui que la moda és únicament les tendències tèxtils de cada temporada. La moda, com a monstre i enfermetat incurable (fins i tot se la pot anomenar com epidèmia a nivell mundial de ràpida expansió), afecta diversos camps com el tecnològic, el gastronòmic, la decoració de l'interior de les vivendes, la roba, l'esport, la música, i un llarg etcètera.
El pitjor no és l’existència d'aquest monstre creat per una societat consumista i materialista, sinó la resposta que en fan d'aquest les seves incomptables víctimes innocents. Aquestes creen una necessitat vital per tenir totes les novetats que hi surten al món modern, i els que estableixen les normes de "que hi ha de moda" acaben essent poc originals i introdueixen equívocament estils copiats d'uns determinats grups socials o d'unes determinades cultures, potser ningú entengui mai quin és el significat interior d'aquest estil copiat, però això no els suposa cap preocupació, tan sols es preocupen de tenir-ho tot.
Així doncs, desitjo a aquest exercit clònic i amb falta de personalitat pròpia que surtin d'aquesta ceguera que els domina la voluntat; i si la seva estupidesa és tan gran que son incapaços de fer-ho, espero que aquestes noves tendències revolucionaries i, per a mi, monstruoses, acabin amb la seva vida ja que han decidit ser-ne víctimes, doncs no és casualitat ni és el destí qui decideix quin camí escollim, si no que això ho fem nosaltres sols.

El camí no escollit. Autor: Robert Frost

Dos camins divergien al bosc groc
i, sentint no poder fer-los tots dos
i ésser un sol viatger, vaig aturar-me
a contemplar-ne un fins on se'l veia
desaparèixer rere el sotabosc.

Però vaig triar l'altre, igual de bell,
i fins potser amb motius més convincents,
cobert com era d'herba no petjada;
malgrat que, ben mirat, tant l'un com l'altre
havien estat fressats quasi igualment.

Aquell matí se'ls veia ben semblants
amb fulles no ennegrides per cap pas.
Ah, vaig guardar el primer per a un altre dia!
Però sé prou que un camí mena a un altre
i vaig dubtar si mai hi tornaria.

D'aquí a molts i molts anys contaré
qui sap on, amb un sospir, el fet:
dos camins divergien dins d'un bosc,
jo vaig triar el menys fressat dels dos,
i això ha fet que tot fos diferent.

Amor de Vampir

Contemplo la tenebra del glaç,
de tantes nits d'esglai i cor absent.
Em cansa la llargària del present.
Espero l'escalfor d'un altre braç.

L'hivern de cada nit es fracàs
i el càntic no és derrota ni lament.
No sento la resposta dins del vent.
No hi ha el bes de cap llavi en el meu vas.

Llampega el teu cos blanc dins de la nit
i esquerdo el meu silenci amb el teu crit.
La tèbia llet del bes serà el conhort.

Contemplo l'escalfor del vas amb sang.
Desig de sang i llet del teu cos blanc.
Desig del bes. I el bes serà la mort.


Autor: Vicenç Villatoro. Llibre: La Mirada del Vampir.

Recerca

Hi ha moments a la vida que no saps com descriure’ls, no saps com et sents i potser les paraules que ho descriguin tot siguin “estar perdut” o potser no.
El dia a dia et du amunt i avall com a una muntanya russa, un cop has pujat a l’atracció ja no pots baixar fins que para, desconeixes de quina manera acabaràs quan pari d’anar d’un punt a un altre en tant poc temps.
A la fi arriba aquest instant de silenci en el que recordes que necessites una abraçada de molta gent, veure el seu somriure i que no tot quedi com si fos un somni. ¿Però qui sap si el que creiem viure és real?
Em quedaria eternament en aquest precipici deixant que el vent em colpegés i m’acaronés, és com un massatge suau i relaxant, és un moment únic.
S’enyora la gent i s’enyora la vida que altres tenen i tu no has pogut tindre, no saps com ni per què les circumstancies tan dut fins on ets.
A la fi, el que importa, és que t’agradi i et faci feliç ser qui ets.

En silenci

Aprofitant el silenci de la nit i que, per fi, comença a ploure, m'estiro a escoltar com cauen les gotes d'aigua i em relaxo tan sols amb aquesta rítmica, què potser hi ha algú que plora?
Recordo aquells dies, on la pluja i jo erem un equip, on aquest amor natural es va forjar fent-se indestructible. També em venen a la memoria aquelles fantasies de vida al bosc, a la natura, envoltada d'arbres, rius, arbustos...
Sento com aquest silenci em permet purificar-me, i amb els ulls tancats visualitzo aquests paissatges que es creen a la meva ment.
Respiro profundament, no tinc por, em sento capacitada per a enfrontar-me a totes les dificultats que s'em presentin.
Potser els dubtes em vulguin assetjar, potser el dolor retorni, qui sap?
Potser el millor està per arribar...

Res d'or no perdura....Autor: Robert Frost

El primer verd de la natura

és or, un color que no dura.

I la primera fulla és una flor

d'una hora sola i prou.

De fulla en fulla decau tot

com l'Edèn caigué en el dolor

i es dissol en dia l'aurora.

Res d'or no perdura.