Poema a partir d'una música: "The hunt" El planeta del simis

Vols fugir, però no saps de qui
Et sents seguit, no estàs tranquil.
Vius a un remolí, el ciclò t'ha atrapat
No pares de donar voltes a una mateixa roda,
i et sents perdut.
Encara vols plorar, però les llàgrimes estan seques.
Continues fugint, vols que no t'agafen.
¿Qui et segueix?
Por, tens por i no saps que fer.
Esclates de no res, vols amagar-te del món.
Amaga't, fes-ho!
Però seguiràs amb por, cobard!
¿De qui tens por?
Respires i mires al teu voltant, t'has perdut
Voldries que et trobaren i et portessin de la mà a un lloc segur.
Algú s'apropa i segueixes fugint.
¿De qui tens por? ¿No serà de tu mateix?

Poema a partir d'una música: "Dansa del sabre" de Khachaturian

S'aixeca el telo,
els cancans de les coristes no saben estar quiets
Homes amb un puro a la mà beuen i riuen.
Els cambrers prenen amb calma la feina,
però cada cop la dansa s'anima més.
Ballen i salten, si senyor!
Hi ha que alegrar la vista als ducs!!
No us preocupeu, tot està sota control!!

Poema a partir d'una música: "Dolçaines" de Trullers

El mar,
el vent bufa i ho remou tot.
El vent,
permet que canti un arbre,
permet que el sol somrigui.
Al bosc una petita festa ens sorpren,
a prop del llac els animals corren,
els animals mengen, parlen i ballen.
Tot suau, sencill i tendre com la vida mateixa,
com el silenci que permet escoltar-te.
I la festa s'anima i els ocells volen
Volen i recorren tot el cel
Volen tant alt que podrien arribar als estels,
podrien arribar a la lluna
Lluny, molt lluny, més enllà...
La foguera continua encesa a prop del llac,
uns encara parlen entre ells i miren amunt
es deixen portar pel vent que els acarona,
ja no poden més.

S'està bé, plegats, a Verges,
sota un cel teixit de sentiments, els anys i acords.
S'està bé perquè junts volem
fer el ritual d'un adéu d'amor.
És senzill, si jo puc, si tu vols...

S'està bé, plegats a Verges,
m'has deixat encendre estels de llum dins dels teus ulls,
sols això és el que et puc donar,
tot això és el que ara me'n duc,
tan senzill, si tu vols, jo sí vull.

I és tan gran, gran i màgic,
quan plegats alcem el cant i aixeca el vol
fins el somni d'un demà
que ara junts només podem imaginar
però amb la certesa de que els que arriben les viuran.

S'està bé, plegats a Verges,
mentre fem de les cançons i enyors un bell camí
que, si bé ens acosta a "l'adéu",
ha deixat escrit en el cor.
Molta sort, que tinguem, molta sort...

(a la gent que ha vingut a Verges per estar junts,
i encara més a la gent que, tot i volent, no ha pogut ser-hi.
ll. llach 22-3-07)

Nit de Teatre

Els miracles potser no es preveuen,
Però això no vol dir que no puguin ésser reals.
Els miracles existeixen,
I existeixen a dins nostre,
A cada gest,
A cada somriure,
Fins i tot, m’atreviria a dir, a cada mirada.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

S’ha produït un gran aldarull aquesta nit,
Un aldarull de sentiments,
Sentiments que es volen,
Que es pretén explicar amb paraules,
Però què és qui les recita,
Però què és qui les escolta,
Però què és qui les llegeix,
Qui realment pot posar-se a la pell d’aquell autor,
Imaginar que hi sentia quan les paraules es perdien al pensament i les trobava aquella tinta que les reproduïa al paper.
Els sentiments van més enllà de les paraules,
I les paraules tan sols són un lleu reflex del que se sent.
Potser només així podem espantar dimonis o cridar la festa,
O, per què no, crear imatges als cors deixant-hi l’empremta de qui viu, de què es viu, de com es viu.

... ... ... ... ... ... ...

(escrit només arribar a casa després de veure l'obra de Coral Romput interpretada al teatre Tívoli de Burjassot)

Els raïms immortals

I

El poeta en el cim se sent cantar,

i la vinya daurada que el sol banya

a farbalans alegra la muntanya

i en fi pendís cap a les ones va.

La mar és adormida, el cel és clar;

melangies d'escumes i boirines

damunt la pau de les blavors divines

rellisquen lentes a no cap demà.

II

-Oh Cronos, déu de la vellesa austera,

la barba trista i la mirada errant,

la meva jovenesa palpitant

tu te l'emmenes per la cabellera.

I encara só distret i, com l'infant,

veig la parença que ens amaga el dol,

i, com raïm, per art de mon verol,

em resta mel sota la pell tibant.

III

Aquest raïm, oh Cronos, t'ha plagut;

els grans daurats les teves mans m'arrenquen.

Que trist no és el so de quan es trenquen

en tos queixals movents de senectut.

No vull el lent i desvagat destí

de dar al no-res mon oci inconegut;

val més ésser esclafat i escorregut,

la sang inútil trasmudant en vi.

IV

Cerquem el goig el fàcil escorrim,

la falsedat lluent se'ns encomana,

i, tement cap paraula sobirana,

l'ànima taciturna defugim.

Però tot nèctar en el vas del rim,

duració en perfum i en transparència

es fa en el cup de la completa essència,

amb delits i recances que oprimim.

V

¡Malenconia al fi de la diada

i cremadissa d'ales dels instants!

Teni garlandes amb els pàmpols blancs

i rigui dalt dels carros al gentada.

No em plau corona de tot vent i joguina,

sinó deixar, per a no nats humans,

un poc de sol de mos amors llunyans,

clos al celler, colgat en teranyina.

Josep Carner. Els fruits saborosos

Sangtraït, El vol de l'home ocell

Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els abres barallar.
La gent se'l mirava, nena
no t'ho pots imaginar,
els cabells li tapaven la cara,
tenia lleuger el caminar.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.
Això no es cap joc!
Deixeu-me volar!
Jo sóc lliure de fer el que vulgui,
no em tregueu la llibertat.

El cel és un somni
on ell hi vol arribar,
els núvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.

Aquesta és la història
d'un que volia ser ocell,
volia saltar muntanyes
i amb els arbres barallar.
El cel és un somni,
no se'l pot fer esperar,
el nùvols les seves muntanyes,
el sol l'horitzó llunyà.

Es tornarà ocell per un dia
i d'entre les cendres podrà volar.