La conversa arriba a un d'aquests punts de siilenci on es guarden les paraules pronunciades i es busquen d'altres per obrir camí a una nova serie de frases relacionades entre elles que surten disparades de diverses boques.
Deixo anar aquell so que per vici m'acompanya: "Miau". I és amb aquest aire de gateta carinyosa que els meus braços l'encerclen i els llavis s'apropen amb ritme lent, pausat, cap a la fina pell de la seva galta.
Queda imprés en aquell racó el bes, suau i càlid, tot i el fred del carrer; dolç i tendre, com un simbol de gratitud per que sap què; alegre, per la il·lusió de la trobada; acompanyat de certa picardia, i amb aquell regust nostàlgic que segueix el gest. Els llavis que es separen, i les mirades que topen l'una front l'altra.
Una mirada que guarda timidessa, però que té tant per dir que esclata. L'altra amb una mica de sorpresa pel desitjat i, tot i així, inesperat gest, per aquell senzill i estimat bes.
_______________________________________________________________________
Breu improvització escrita a partir de la proposició d'un repte: la descripció d'un bes.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
magrada moltisim aquest text sobre la descripcio de un bes.
Publica un comentari a l'entrada